Arrossegue. ara, cadenes invisibles, les més pesades, les quals no es veuen però se senten i són més difícils de llevar, no es poden agafar però estrenyen el cor i la gola com si espremeren un cítric amb ferotgia i traïdoria.
Camne a poc a poc, pas a pas, sentint que la gravetat esgarrapa amb destresa i acarnissament la cuirassa d'ansietat i desimboltura i enfonsa un punyal d'ànsia i expectatives en el pit. Ix l'aigua, tota l'aigua, la pluja que vaig arreplegar amb riures i felicitat, la calor del cel, les hores més grogues de la vesprada, el recer del teu afecte i les alegries que vaig mantenir intactes en una cajita d'ivori, ja que són poques i es deuen assaborir lentament i al teu costat.
Un altre pas. La sorra del temps m'encega, el vent sincronitzat dirigeix al minutero cap a un turment sense fi. Açò no es va a acabar mai. Només podré amagar-lo i ara que ja no puc plorar, esgrimiré una tímida pujada de comissures perquè ningú puga sospitar.
Un últim pas. No veig el buit, no assec més que acidesa, un sabor amarg en la consciència i no vull deixar-me caure. He de lluitar i seguir endavant. O potser detenir-me i cercar la manera d'alliberar-me d'elles. Al cap i a l'últim tu ja no tornaràs...
El pit em crema i només pensar en aqueixa idea provoca la destrucció de part del camí. Dec construir. Potser acudint cap endarrere, fabricant una altra via.... I si algun dia pensares en tornar? I si omplires les teues mans de perdó i volgueres arreplegar-me? He de seguir endavant i abandonar nexes, en el camí, que ja són innecessaris perquè van complir la seua funció, deixar enllaços que han d'enfilar altres cadenes, soltar amarres i, per fi, viure i deixar viure.
Buidant-me de la meua llibertat podré per fi, omplir-me de tu si tornes.
